El Camí de Santiago

He tardat a escriure un post sobre el Camí de Santiago, últim viatge que he fet. En realitat, abans he estat de campament en Set Aigües i en els Pirineus, i dels dos he de dir que he quedat encantada, meravellada perquè, com tots els anys, són esdeveniments que espere durant 11 mesos, fins que arriba, per fi, el juliol, i, com cada any, comencen els maldecaps, els agobios, les presses per preparar-ho tot a temps, però també les il·lusions, els nervis, i les alegries de veure que ja s’arrima el campament. I, bé, una vegada allí, només cal viure intensament cada moment per poder resumir amb un “genial”, 12 (aquest any 18) dies de campament.

Però tornant al que anava, el que vull contar ací és el viatge del Camí de Santiago, perquè el Camí, tot i que no agafe cap autobús, avió o vaixell, és un dels millors viatges que qualsevol pot fer. I és un viatge a peu, suportant fred, pluja, boira, calor, un sol escalfador, la lluna i les estrelles, a més d’una motxilla que pesa quasi 10 quilos on portes, ni més ni menys, que tot allò que t’és necessari per a viure: una muda de repost, roba per al fred, sabó per a llavar-te i per a llavar la roba, un peine, un raspall de dents, xancles, botiquí, la gorra, el xubasquer, el sac i l’estoreta. En realitat nosaltres portàvem un poc més: vicks vaporub per als peus, imperdibles per a penjar la roba mullada, paper de bàter, cartes per a jugar, paper i bolígraf i, com no, la credencial, document que assegura que eres pelegrí i pots dormir als albergs. L’única pega d’aquesta motxilla és que, a cada nou dia, portes més coses dins. Però lo bo és que no pesen: són les noves amistats fetes als albergs, són les converses amb els altres pelegrins, les festes dels pobles a la nit, les despertades -cada dia més sorprenents-, els nous moments, les noves mirades, els nous records d’una etapa ja passada.

Tot i que jo ja havia fet el Camí fa dos anys, amb els de maux, i on m’ho vaig passar molt bé i vaig gaudir barbaritats, sobretot pel fet que, per fi, feia el Camí de Santiago, he de dir que aquesta vegada també he disfrutat molt. Moltíssim. Vaig patir, això sí, per culpa d’un constipat que vaig agafar la primera nit, on dormírem en unes tendes (militars?) per on entrava l’aire i l’aigua, i on el sòl estava mullat. El meu sac era finet i vaig patir molt de fred. A partir d’ahí, el costipat va anar pujant i pujant fins estar 3 dies i mig sense poder parlar. També he patit, tot cal dir i res amagar, per la motxilla, que encara que era molt còmoda i gairebé no pesava en excés, feia un nyic-nyac-nyic-nyac en caminar que em posava dels nervis (Josep i Maria vos ho poden assegurar). Però, a banda d’això, tot han sigut moments genials. Caminar? M’encanta. Per això no he tingut problema. I el que més m’ha agradat: arribar als albergs i conéixer gent. Coneixes gent per qualsevol cosa: perquè te senten parlar valencià, perquè esteu fent cua per a les dutxes o per a llavar la roba, perquè te sona la cara d’haver-lo vist tots els dies i al final comences a conversar... Nosaltres, el primer dia, coneguérem 3 xics de Sagunt (Ismael, Oscar i Miguel), amb qui anàrem a l’”orquestra” de Zubiri i al “torico”, a dinar l’endemà i a despedir-los el tercer dia, que ja se n’anàven. En Pamplona anàrem coneguent a uns francesos (Fabien i Marie), uns barcelonins (Rebeca i Dani), uns murcians (Ana i Jose Carlos), tres xiques de Guadalajara (Marta, Fátima i Rebeca), una catalana (Maite), una palenciana o madrilenya (Cruz) i dos madrilenys (Abraham i Víctor, que ens deixà l’endemà per culpa dels genolls). Amb ells seguírem alguns dies, però, els qui no ens avançaren en una etapa que era massa llarga per a nosaltres, ho deixàren en Logroño. A partir d’ahí férem amista en un xic madrileny, Jose, i en dos heavies catalans que... tela. Tenien molta pinta de macarres, però eren de lo més bé: amb ells sempre anàvem per terra. També coneguérem a un matrimoni català i a tres amics madrilenys, ja majors, amb qui, encara que no compartíem ideal, si que compartírem experiències i converses. I bé, ja el penúltim dia, crec que va ser, férem amistat en gent amb qui havíem anat coincidint tots els dies, però per la por a la barrera de la llengua, encara no havíem parlat: Kerstin, una alemanya que seguirà fins a León, i Andrea i Luca, dos italians que seguiran fins Fisterra i Clauda, Kira, i Bella, tres italianes que s’ho deixaran també en León.

El Camí és un camí estrany. És com, una vida, però en xicotet: tens etapes, tens metes més importants, i tens una gran meta, encara que llunyana. I mentre, pel camí, vas coneixent a gent, tan diversa i diferent, que t’acompanyen durant uns dies, són la teua família del Camí, i després desapareixen sense saber si els tornaràs a veure cap dia. Arribaran fins on volien? Qui més coneixeran pel Camí? Se’n recordaran de mi quan arriben a Santiago? Sabran reconéixer-me quan reben un e-mail meu? Què els haurà dut a fer este viatge? Estaran assaborint-lo com jo, o més? Com acabaran? Què contaran a casa quan tornen? Tornaran a fer-lo?

Ha sigut, com vegeu (si algú ha llegit este post taaaaan llarg), un viatge que m’ha marcat. Si he de resumir-lo amb una paraula, tal i com he fet amb el “genial” dels campaments, el Camí de Santiago el resumisc amb un “gràcies”, i amb un ultreya, amb tota l’esperança de tornar l’any que ve.