memòries Valdelinares

Per fi!!! ja estan acabades les memòries de Valdelinares!!! m'ha costat, però ahí estan. No tenen tant de nivell com les de Salou, però algo és algo. Possiblement del final no hi hagen tants detallets com al principi, però és que ja no me'n recorde de tot. M'agradaria haver posat un enllaç on estaguera tot escrit, per a no tindre que posar-ho ací, que és molt llarg, però com açò de la informàtica i internet no és lo meu, ací teniu tot el testament.
D'ací a poc estarà penjat en www.magistermusical.tk ok? ale, a disfrutar!

Estimat M. Pedro H.:
La classe de SEGON de magisteri musical (o una representació d’ella, en concret 17 persones + tres acompanyants) ens n’hem anat 3 dies a Valdelinares, a descansar després de l’estrés acumulat pel seu examen.
El viatge començà a l’escola de magisteri, baixant alegrement del seu examen, tots satisfets per com havíem contestat eixes 15 preguntes faciletes que formaven l’examen (o prova sense importància, com vulgues dir-li).
Després anàrem decidits a comprar allò que ens feia falta (fruites, verdures, peix... i aigua), ja que no ens havien sorgit problemes com que a Sergio se li estacara el cotxe en el fang i haguérem d’anar a treure’l. Tot seguit, dinàrem ràpidament per anar-nos-en el més aviat possible, ja que ho havíem comprat tot.
Als cotxes anàvem ben còmodes, amb tot l’equipatge i compra al maleter, ja que no en portàvem molt, és a dir, que seguirem les normes o consells de seguretat per als viatges, on no s’ha de portar res que moleste ni al conductor/a ni als altres ocupants del cotxe.
El viatge fou normal i corrent, sense fer allò que podria retardar-nos o molestar els altres vehicles (no pegarem més voltes que un tonto per València, Sergio posava l’intermitent en compte de que Jorge traguera el braç per la finestra per fer indicacions), anàvem, com a molt, a 120 (sí, sí, a 120), sense picar-se uns cotxes en uns altres, a mitjan camí no ens paràrem perquè Jorge no va fer la gracieta de que se li havien oblidat les claus a casa... en fi, no férem res d’això, i per tant, arribarem prompte a eixe calorós poble.
Per tal de no avorrir-se al viatge, un dels cotxes (el de MªAngeles) va començar a jugar a un joc que ens hem ensenyat enguany: “Caracatúa”, on van descobrir, gràcies a la intel·ligència de la seua estimada alumna Miriam, que el vampir és un animal. Però no va passar res, perquè Elena va decidir que allò que passara a la comarca d’Aragó, és quedaria a Aragó. Com que el joc no va eixir bé, els ocupants d’aquest cotxe iniciaren una avorrida conversació, interrompuda per la visió de Teresa d’ovelles-vaques.
Arribàrem i aparcarem en tota la seguretat del món, per tal que no hi haguera perill que el cotxe de Sergio quasi xocara en el de Mª Angeles per culpa del gel. Poquet a poquet anàrem portant els bàrtuls a la casa, que, com en portàvem tant poquets, sols ens feren falta dos viatges per persona. Cal dir que Teresa no es va tornar loca quan va veure la neu, ja que tots els anys anava a esquiar.
En entrar a la casa, Jorge ens va donar unes quantes instruccions per a mantindre bé la convivència dels tres dies, entre les quals podem destacar “tanqueu totes les portes, òstia!”, cosa que férem cas els tres dies.
Ens repartirem en un tres i no-res a les habitacions, i després tots col·laboràrem en deixar el menjar que havíem comprat al lloc. Com que eren les 8:30 de la nit, i no sabíem ben bé què fer, i a fora feia molt de fred, decidírem baixar al garatge i posar un poc de musiqueta per a ballar, però, per res del món començàrem a beure, ja no havíem comprat beguda (sabem que aquesta mata les neurones, i no volíem que se’ns oblidara tot el que havíem estudiat les últimes setmanes), per la qual cosa, no anàvem súper beguts a les 10 de la nit, quan començàrem a sopar. En acabar de menjar, ens posàrem tots a jugar a jocs de taula (i no a jocs especials de Christian), i a comentar un poc com ens havien anat els exàmens, en compte de muntar el nostre mini-pub en la casa. És per això que el pis no es va convertir en una piscineta on de tant en tant queia algú a terra (per això, l’endemà el sostre no estava brut de beguda que havia esguitat, ni Núria s’havia fet mal a la munyica). A les 2 del matí, els últims jugadors d’aquests jocs de taula se n’anaren a dormir, excepte Ana, Sergio i Jorge que insistien en seguir amb aquest joc, ja que s’estaven divertint molt.
L’endemà, ens alçàrem prompte i sense ressaca, ja que torne a dir que no beguérem, perquè això mata neurones. Quasi tots se n’anaren a esquiar, però Miriam, Mireia, Elena, Mª Angeles, Teresa i Josep (que dormia profundament) es quedaren. Els que anaren a esquiar s’ho passaren molt bé (supose) i les que ens quedàrem arreplegàrem ràpidament el pis (no estava massa brut), per la qual cosa moguérem també prompte cap a la neu. En una corba de la carretera paràrem i començàrem a jugar amb la neu (especialment Mª Angeles, que no estava constipada). Com que portàvem trineu, no intentàrem improvisar-ne un en el para-sol del cotxe de Mireia. Després de fer algun que altre ninot en la neu, perfectament definit com a ninot (i no com a fallera mamelluda), tornàrem cap a casa. A mitjan camí ens va tocar Josep que deia que ja s’havia alçat de dormir (nosaltres sabíem que estava allí). Poc després vingueren Jandro, Sandra i Pasqu. I tots junts anàrem a dinar a un baret barat, on ens demanàrem coses de lleugera digestió, i aigua. Alguns es quedaren pegant una volteta per la ciutat de Valdelinares, on hi ha molt per veure. Altres anàrem a la casa a dormir un poquet. En arribar, en compte de posar-nos a xerrar, ens gitàrem a dormir plàcidament.
Poc després començaren a vindre els esquiadors, gens cansats, sense la cara roja del sol, ja que s’havien protegit de sobra, i sense contar historietes com per exemple que Núria havia anat al metge de les pistes a que li mirara la munyica perquè la tenia oberta, fent-se passar per Paula, i que, alhora de posar les dades va posar Paola Piersa en compte de Paula Pilsa i que, a més, va firmar com a Núria.
Després de que tots els que havien vingut es dutxaren, ens posarem tots a comentar el dia, en compte d’estar repartits per tota la casa, xarrant, jugant a jocs malabars, berenant, etc. Cal dir que Jorge no estava en l’habitació en companyia d’Elena, MªAngeles i Miriam, per la qual cosa, quan va vindre la cosina de Jorge, no el va pillar a ell “in fraganti” paraules textuals d’ella en el cas de que havera sigut així. Paco i Pedro van anar a comprar algun embotit de la terra, per provar-los més que res, no perquè feia falta, ja que, en realitat, teníem menjar de sobra (ens havíem gastat molts més diners en menjar que en beguda, per suposat).
Com que hi havia una gran col·laboració, hi havia voluntaris de sobra per a fer el sopar. Al final Ana i Teresa foren les que més força tingueren i, totes contentes, se n’anaren a fer el sopar al garatge, on feia una temperatura agradable i, on cuinar era tan còmode i fàcil. Quan pujaren cap a dalt, ningú va notar per l’olor que havien cuinat les botifarres i les llonganisses. Sopàrem tots asseguts al voltant de la taula i repetirem allò de la nit anterior: jugar i xerrar tranquil·lament al voltant de la taula, en compte de montar un minipub en la casa de Jorge. No recorde massa bé el que va passar, però és perquè tinc mala memòria, eh? No per cap altra cosa...
No férem massa guirigall, pel que els que poc a poc anaren anant-se’n a dormir, no es pogueren queixar: ningú va entrar a l’habitació a molestar-los, a encendre i apagar-los la llum, a traure’ls del llit, etc. Per això ningú no es va enfadar. De fet, estaven tots molt contents amb tots. Tampoc Jorge va fer un passe de modelo per ensenyar-nos la seua peculiar forma de posar-se el pijama per a dormir.
Ja era tard quan Jandro, Sergio, Miriam i Teresa encara estaven xerrant tranquil·lament en el sofà. Contaven cosetes de la seua vida, etapes normals de la infància, dels io-ios, etc. Per suposat, no estaven ni bevent ni fumant.

L’endemà, alguns matinaren per poder tornar a les pistes a esquiar,i altres tampoc s’alçaren massa tard, ja que volien aprofitar el dia. Férem les maletes ràpidament, perquè no portàvem massa roba, i en un tres i no-res netejàrem el pis (estava quasi net: no havíem embrutat massa, sols el necessari). Per això poguérem aprofitar el matí per poder fer altres coses (¿?). Després, alguns es quedaren fent el dinar (macarrons), que va ser fàcil de fer, perquè a tots els agradaven tots els ingredients i tots sabíem fer els macarrons de la mateixa manera. Per això no haguérem de fer plats quasi personalitzats.
Quan ja anàvem a dinar, va aparéixer per sorpresa Amparo, que anava acompanyada de Héctor. Sopàrem tots asseguts en cadires, al voltant de la taula, en el garatge, on ja he dit que feia bona temperatura.

Després de dinar, carregàrem les xicotetes maletes en els cotxes i moguérem sense problemes. Hi ha gent que diu que Sergio va perdre les claus del cotxe, i no van poder moure fins que els amics de Paco, que també estaven esquiant, tornaren a la casa i pogueren tots pujar als seus cotxes. Diuen també que el cotxe es va quedar allí alguns dies i que Sergio va haver d’anar després amb el seu cunyat i unes noves claus a arreplegar el cotxe, i que, quan va tirar a obrir-lo es va adonar que s’havia enganyat de claus i havia agafat les del cotxe de sa mare, i que va haver de tornar un altre dia ja amb les claus que tocava a arreplegar el cotxe. Hi ha qui diu, inclús que algú també es va deixar unes ulleres de sol. Coses que diu la gent... En realitat, tot és un mito.

Voleu que faça també memòries de Falles? contesteu-me ja!