un pontet ideal...

Un pontet ideal... on? als Pirineus catalans. En realitat haviem anat a veure campaments per a estiu, i en vegérem uns quants, això és cert. Però tots sabiem que era per algo més: estar junts i passar-nos-ho bé, abans que ja comencen els agobios del curs, i tot això (encara que per a alguns ja han començat i per això no vinguéren).

Dues furgones, moltes maletes i molt de menjar per a estar tres dies a la muntanya. I tant que estaguérem a la muntanya!!! Després de moure 2 hores més tard del previst, i passar moltes hores en la furgona, a la fi arribem al lloc. Dinàrem, vegérem un dels campaments i anàrem al poble on dormiriem, ja que eren les 6 de la vesprada i començava a fer-se de nit. Vertaderament, Gisclareny em va encisar! un poblet de 6 cases, una església, un cementiri i una bandera... i unes vistes IMPRESSIONANTS. El silenci de la vesprada i rodolar com xiquets per la muntanya ja van fer que començara a enamorar-me del poblet. Però lo bo estava per arribar... en despertar veiérem que estàvem envoltats de boira. Boira que anava pujant per la muntanya fins arribar on estava la nostra casa, de forma que, com dia l'Ave, semblava que estavem al cel!!! i no era per a exagerar... jejje. Res, que me va encantar. Després anàrem a veure campaments, alguns més xulos, altres més... cutres? en vistes meravelloses, en oloreta a caca de vaca...

Tornàrem a dormir, i l'endemà tornàrem a despertar envoltats de boira, però ja menys que el dia anterior, el que em va permetre fer una volteta pel poble, cosa que no em va costar gens, perquè en 6 o 7 minuts me'l vaig recórrer de dalta a baix, i fer fotos.

Més tard anàrem a veure els últims campaments, com el xalet de Catllaràs, de Gaudí. Un alberg xulíssim, perdut en la natura, de difícil accés i de fàcil poder d'atracció per la verdor que l'envoltava.

Després ja tornàrem a Gisclareny, a dinar i a fer les maletes, perquè ja marxàvem. I vaig observar per última vegada aquell paisatge...

Haveu sentit alguna vegada la immensitat davant els vostres ulls? la petitesa del vostre cos front a la natura, la sensació de vertigen en adonar-te que no eres res davant la Naturalesa? Gisclareny, realment, ofereix eixes sensacions.

I tornant, com és evident que passe en 6 hores de viatge amb la mateixa gent, vam xerrar i vaig descobrir que no era jo la única que havia sentit eixes sensacions. Que a tots els havia agradat el lloc, i que no els faria res tornar. Possiblement ho fem... a juliol. No?