Santiago de la Espada

Ma mare ja me va parlar fa uns anys dels poblets andalusos, tots arregladets en la muntanya, de cases blanques (per fugir de la calor) i teulades pràcticament totes del mateix color. La gent, quasi tota major, amable i senzilla. El que no m'esperava era que trobara tot això en Santiago de la Espada, el poble del pare de Mire. Un poblet que, en festes, que era al que hem anat nosaltres, té més gent de fora que del mateix poble. Un poblet encantador, i, com deia ma mare, de cases blanques arreglades en la muntanya (sobretot a la part més alta, la més antiga, on les cases eren tant menudes que fins i tot hi havia una més baixeta que nosaltres), i de gent acollidora (o almenys la família de Mireia). Les festes? com bous, més o menys, encara que ací la gent no està davant el becerro a menys d'un metro, en la única protecció de dos escalons de fusta. I ací tampoc vegem les dones majors tocant el bou, cridant-lo en mocadors rojos i agafant-los les banyes. Després a la verbena i la discomòbil, fins a veure néixer el dia. Realment han sigut uns dies fantàstics, tant per el lloc com per la gent. Gràcies!!