agonitzant

El cel s’arruga com una bola de paper que, maliciosament, amaga una pedra al seu interior. Cau de plom i et pega al cap, i et desplomes en terra, inconscient, però feliç, sense preocupacions. Però despertes, i te n’adones que t’ha caigut el cel damunt, i que, malgrat això, la vida continua, burlant-se, potser, de la teua desgràcia. No ho desitges, no ho vols, no ho acceptes, no ho reconeixes, però en el fons, saps que és així. I que, encara que no ho vulgues, saps que d’ací un temps ni recordaràs aquest moment. O potser sí, i te’n riuràs d’ell, o l’enyoraràs, o l’admiraràs. Però ara has de ser forta i mirar endavant, per poder-ho portar sense pena, sense ràbia, aguantant el dolor que cada vegada és més fort i que no et deixa dormir de nit (ni de dia). Et queda poc per arribar al final, però ja no pots més.
Aleshores veus que la teua família està per recolzar-te, per fer-te feliç i especial almenys un moment que, sense que se n’adone, ha recarregat les piles que et feien falta. Encara fluixeges, però ja no és tan greu el dolor.
Fins el dimecres. I res més.