el lliri blau

Tregua

2008-12-19T18:24:00.001+01:00

Com que ja ningú llig el blog, i jo tampoc hi escric... el done de baixa indefinida.
Malaltia: soledat.

Havanera dels emigrants

2008-11-18T23:46:00.000+01:00

Poble en el centre de la Ribera
poble que estime i que he de deixar
deixe ma casa, deixe els meus pares,
també a la núvia que em té enamorat.

Sols una cosa avui ens conforta,
que ve amb nosaltres qui és la Salut
de tot el poble, de tots nosaltres,
que anem perduts, cap a altres terres,
creuant els mars, allà molt lluny.

Patrona i Mare, escolta sempre
el prec que porta el nostre cantar.
fes que no es borre el solc que deixe
per a que al poble puga tornar.

Si el fi els arriba als nostres dies
quan ens trobem més allà del mar...
Mare, no plores,
la verge guia el nostre destí,
i el meu cor vola
cap a la terra d’Algemesí.

Lio

2008-11-11T10:52:00.001+01:00

Què faig? el que desitge o el que deuria? i que és el que deuria: el que altres desitgen per a mi o el que desitge jo? o potser el que altres desitgen per a mi és el que desitge jo i no ho veig?

ai, que lio... Però jo, a la meua

Passat setembre

2008-10-02T21:21:00.004+02:00

I per fi, ha passat setembre. Ha passat una Mare de Déu de pressa i divertida que m'ha deixat en ganes de ballar més... Han passat ja les primeres setmanes a l'acadèmia (m'agrada açò d'anar a classe només una vegada a la setmana), han passat (per fi!!!) bous, i amb els bous he acabat de treballar en el restaurant al que ja li tinc més mania del que li tenia abans de bous, d'aguantar a aweles renegones i a pijes queixones i de no poder eixir cap dissabte ni anar a cap lloc. Sóc lliure!!!!! Ara, la bona notícia és que seguiran entrant-me diners a la vidriola perquè m'he posat a donar classes d'oboè. Algo és algo...
I després de tots els agobios per culpa de l'acadèmia que ja, a primers d'octubre me porta de cap, hui he tingut una alegria! me n'he anat a pegar una primera miradeta per a fer-me el vestit de llauradora!!! Tinc el propòsit de l'any que ve, en la Mare de Déu no haver de demanar res a ningú, que enguany ha sigut tot un mal de cap! Ara per ara, encara no he vist cap tela (no vaig a parlar del que m'ha passat en "Hijas de Carmen Esteve", si algú vol saber-ho, que pregunte), però ja tinc la modista que em farà el vestita. Ara... a per la tela! i a estalviar perquè en lo que costa un tratge...

Sí, el curs ja ha començat xiquets. Ja es veu la biblioteca plena, el metro que s'ompli en la parada "Facultats", la gent que no queda perquè té "deure", els de l'erasmus que ja se n'han anat (Mari a Gènova i Josep a Budapest), Maria ja està vivint a València, el curset de natació començat (mare, Mire, anem a acabar mal!!!), classes d'oboè començades, i el cate que començarà d'ací a poc. Abans però, este cap de setmana, hi ha convivència d'EJA, que no sé exactament a que es refereixen estes sigles, però que de segur que ho passem bé. Bona motivació per a començar el curs en bon peu.

Com veieu este post no conta molt d'interessant, però almenys ja l'he actualitzat, com me reclamaven més de dos i de tres i de quatre persones. Ara falta el fotolog... però quina foto pose de totes les que vull posar?

Al mar

2008-08-07T12:16:00.002+02:00

El mar, el sol, l'arena, la crema, l'ombra, la sal, l'escuma, algunes algues, este veler, pedres per a fer pulseres, petxines per a omplir un got de vidre, la platja, el Pouet i vosaltres... Menudo estiuet!!

Titulada

2008-07-28T19:02:00.006+02:00

Hui, 28 de juliol ja he acabat de tindre en la meua mà tots aquells papers provisionals (els originals tarden de 6 mesos a dos anys) que acrediten el meu esforç dels últims anys. Ací vos els deixe:
1. Onze anys estudiant música a la fi han donat el seu fruit: ja tinc el títol PROFESSIONAL DE MÚSICA!!!!!

2. Tres anys de carrera, d'agobios, de plors, d'exàmens... (també de festes, sopars, amistats, etc, etc.), i, sempre, a tope m'han permés que a la fi tinga en les meues mans el TÍTOL DE MESTRA DE MÚSICA!!!

3. 27 crèdits a 10 hores el crèdits són 270 hores estudiant valencià per tal que em donaren permís a donar classe de música en valencià. Hui, després de molta burocràcia i de recórrer València amunt i València avall, he aconseguit la CAPACITACIÓ DE VALENCIÀ!!!

Ara... a per les opos! però primer l'estiu, encara que com no està sent tan emocionant com els passats... de fet no està sent gens emocionant (esperem que la cosa canvie quan maux torne de Camarena), estic dedicant-me a arreglar papeleo d'este. En fi, m'alegre, perquè ara per ara i fins a setembre, ja no tinc que fer més papeleo.

missatge

2008-07-18T00:23:00.001+02:00

Per a mi, el silenci és sinònim de desconfiança. I la confiança és elemental per a una amistat sincera. No esperes que endevine les teues paraules: parla'm.

M&M: the end

2008-06-26T22:06:00.003+02:00

Tres anys de moltes experiències. Sí, també he estudiat (i, de vegades, disfrutava estudiant-ho). Però sobretot, han sigut experiències. Des del primer dia, on no trobava les aules on havia d'anar a cada classe fins a l'últim sopar de classe, ara fa una setmana, que han sigut moltes les coses per les que he de donar gràcies.

Gràcies per els inicis dels sopars de classe, que van ajudar a crear l'ambientillo en classe. Gràcies per els ja no inicis dels sopars de classe, doncs es convertiren en apoteòsiques festes seguides de dues hores de dormir, quan hi havia sort, per alçar-se i anar a classe l'endemà (ignorància de Primer...). Gràcies pels viatge de Salou, on poguerem disfrutar de la platjeta i la dolçaina... Gràcies per les assignatures de música, que tant ens feren riure, pels amics invisibles, per les festes de casa Pedro, per les Falles musicals, pel viatge a Valdelinares, pels anècdotes del dia a dia (com les claus del cotxe de Chover). Gràcies a un gran delegat, a sis tores musicals, a la gent que té pis a València dispost a compartir, als qui viuen fora, com jo, que sempre van buscant acollida, a qui em va descobrir la seua amistat des del primer moment i a qui me l'ha descobert fa poc més d'un mes... Gràcies per les festes d'estiu en altres pobles, per una festa de pijama tan sorprenent... També gràcies pels viatges en tren i autobús, on retrobar cada dia la mateixa gent. Gràcies pels festivals preparats amb tanta il·lusió, per les disfresses, pels balls i les cançons. Per les hores de biblioteca, per les hores d'ordinador (massa), per els concertets improvisats per dins la facultat, per més i més sopars de classe on ratificar la relació de l'alcohol i els músics... Gràcies per les camisetes, les misteres, les colònies i la loteria que tanta feina ens ha donat. Gràcies, moltes gràcies, pel viatge a Cuba i tot el que allí vegerem, escoltàrem i vivírem. Gràcies per un elegant sopar de gala, i gràcies per un últim sopar, de tots aquells que podíem, per a, de veritat, despedir-nos, almenys com a companys de classe.

Anècdotes, fotografies, moments especials, rialles, balls, xiquets, música...

Tres anys d'amistat, tres anys de magisteri musical que, malauradament, ja han acabat.

M&M, gràcies per tot!

com anava dient

2008-06-09T12:10:00.003+02:00

Després de tindre abandonat el blog ja uns quants mesos, massa potser, m'he decidit a escriure per... actualitzar-lo d'alguna manera. He fet moltes coses des que vaig escriure l'últim post. Me n'he anat a Cuba de viatge de fi de carrera (si, aCuba!) on m'ho he passat genial, tant en l'Havana, recorrent els carrers estrets, plens de gent i de música, com en Varadero, estant tot el dia prenent el sol, en una platja paradisíaca, amb el màxim relax que u pot desitjar.

http://es.youtube.com/watch?v=wykA96ZmZYM
També m'he posat a treballar en un bar, que, tot i que estic a gust i que els diners em vénen que ni pintats, és un poc agobiant, perquè no puc fer fer plans per al cap de setmana, ja que el meu horari és un poc... flexiblement improvisat.
He començat i he acabat les pràctiques de magisteri. Ha sigut gratificant veure com realment la carrera que he estudiat ha sigut l'acertada. On puc estar més a gust que a una escola plena de xiquets i xiquetes que, a la vegada que t'odien (clar, eres la mestra), t'estimen moltíssim! he de confessar que em vaig emocionar quan, l'últim dia de pràctiques se'm tiraren tots els xiquets d'una classe al damunt demanant-me perfavor que no me n'anara i que em quedara amb ells fins al final de curs. Són tan rebonicos!!!
I per últim, de coses importants que he fet últimament... el sopar de gala de magisteri!!! una nit fantàstica, plena de glamour i de bon rollo! Les fotos, la rifa,l'stripteas, els videos, els detalls per als de música... tres anys que acaben de forma apoteòsica. Ara ja només queden els records de les classes, els sopars, les festes, les falles, els viatges i una quantitat infinita de fotos que sé que tots els M&M guardarem en una capseta ben bonica dins la caixa fort del nostre cor. M&M, per sempre...

fi de teoria, principi de pràctica

2008-02-15T11:01:00.002+01:00

No és que vulga escriure res en especial, però he pensat que això de ser l'últim post dedicat al Nadal... no sé, com a que queda un poc endarrerit.
Però ja posats a escriure, m'agradaria celebrar amb tots que ja he acabat examens i treballs i mil històries!!!! que, si tot ha anat bé (cosa que espere que sí), teòricament ja sóc mestra!!!
Ara me queden les pràctiques (i les memòries). Un col·legi públic d'Alzira serà el meu pròxim escenari de treball. Del mateix patró que l'escola a la qual jo anava de xicoteta, aquesta també té un professorat magnífic (i un menjador que ni què dir...!).
El pròxim dilluns comence aquesta nova etapa. I de quina manera millor que anant amb els alumnes d'excursió a València!!!!
Ja vos contaré, ja...

Nadal

2008-01-07T19:57:00.000+01:00

Nadal. Què és Nadal? Nadal és sopar de classe de Nadal i la seua corresponent festeta (i el no anar a classe l'endemà). Nadal és concert de l'Schola Cantorum, mentre els teus amics estan de soparot, tot cal dir-ho..., i sentir que la música t'ompli. Nadal és sopar en casa Llui la nit de Nadal, i anar a missa del Gall per arrodonir la nit. Nadal és també passar moltes hores davant l'ordinador fent treballs. Nadal és dinar de família, provant nous menús, tots boníssims, i cantar nadales per arreplegar l'estrena. Nadal és també anar de convivència 3 dies, passar-ho súper súper súper bé, i pensar que tres dies són pocs per a jugar tant. Nadal és, malauradament, agafar un virus horrible, en companyia de molta gent de la convivència. Conseqüentment, Nadal és passar un cap d'any amb amics malaltissos (jo també), malgrat un sopar d'allò més especial, bonic, lluent, original, i, segurament, bo. Nadal és anar a València a fer treballs de grup. Nadal és fer amic invisible, no! és no fer-lo, espera! és fer-lo, no, no, és finalment no fer-lo. Nadal és fer un sopar d'amics per acabar les sobres del cap d'any, i veure que sempre li toca la fava del roscó de reis al mateix. Nadal és lluir un vestit coent, fent de patge de Melcior per una cavalcata màgica. Nadal és tornar mooolt tard a casa i parar-te a enrrollar regals, a preparar la llet i les galetes per als camells i a deixar sabates de la família al balcó, com marca la tradició. Nadal és que ton pare te desperte quan encara no has dormit ni 5 hores dient-te que han vingut els reis. Nadal és obrir regals i tornar-te a gitar, fins que vénen els teus cosins a casa. Nadal és veure tanta inocència, tanta màgia, tanta il·lusió per als xiquets acumulada en un dia. Nadal és temps de joia i alegria.

Llàstima que Nadal s'haja convertit en l'agost per als comerços.

ítaca

2007-12-09T22:54:00.000+01:00

Si vas a emprender el viaje hacia Ítaca,
pide que tu camino sea largo,
rico en experiencias, en conocimiento.
A Lestrigones y a Cíclopes,
o al airado Poseidón nunca temas,
no hallarás tales seres en tu ruta
si alto es tu pensamiento y limpia
la emoción de tu espíritu y tu cuerpo.
A Lestrigones y a Cíclopes,
ni al fiero Poseidón hallarás nunca,
si no los llevas dentro de tu alma,
si no es tu alma quien ante ti los pone.
Pide que tu camino sea largo.
Que numerosas sean las mañanas de verano
en que con placer, felizmente
arribes a bahías nunca vistas;
detente en los emporios de Fenicia
y adquiere hermosas mercancías,
madreperla y coral, y ámbar y ébano,
perfumes deliciosos y diversos,
cuanto puedas invierte en voluptuosos y delicados
perfumes,
visita muchas ciudades de Egipto
y con avidez aprende de sus sabios.
Ten siempre a Ítaca en la memoria.
Llegar allí es tu meta.
Mas no apresures el viaje.
Mejor que se extienda largos años;
y en tu vejez arribes a la isla
con cuanto hayas ganado en el camino,
sin esperar que Ítaca te enriquezca.
Ítaca te regaló un hermoso viaje.
Sin ella el camino no hubieras emprendido.
Mas ninguna otra cosa puede darte.
Aunque pobre la encuentres, no te engañará Ítaca.
Rico en saber y en vida, como has vuelto,
comprendes ya qué significan las Ítacas.

K. Kavafis

aaaagh!

2007-11-23T17:27:00.000+01:00

M'apteix anar-me'n de festaaaaaaaa! NECESSITE anar-me'n de festaaaaaaaaaaaaa!!!
I passar-me mitja hora arreglant-me, i sopar tota il·lusionada perquè me'n vaig de festa, i en la sangrieta cap ací i cap allà. I ballar tota la nit! i fer mil fotos! i cantar fort sabent que ningú m'escolta perquè la música sona més alta! i haver de sentar-me perquè els peus em fan mal de portar tacó i xarrar, riure, ballar, cantar.... i oblidar-me de tot i preocupar-me només de passar-m'ho bé!!!
Ho necessiteeeeeeeeee!!!

Hui m'he alçat aixina, què voleu que hi faça?

Fi d'estiu

2007-10-21T21:25:00.000+02:00

Encara que ja estigam acabant l'octubre, he d'escriure el meu final de l'estiu, perquè el blog este... el tinc un poc abandonat, però és que enguany... no tinc temps per a res!!!
Han passat moltes coses des que vaig acabar el Camí de Santiago, que era el meu últim post, però vaig a ser breu perquè sinó podria escriure un llibre i ara mateix tinc coses més importants que fer.
En acabar el Camí de Santiago vaig estar a casa durant tres setmanetes (sí, tres setmanes seguides!!!), on no vaig parar molt perquè, entre que tenia que preparar coses per al meu proper viatge, que estava disfrutant per primera vegada en l'estiu de les "vacances" (el no fer res, llevat d'ajudar en casa i d'anar a la platjeta, al cine, al reviejo...), i que havia de preparant coses per a les festes no tenia tampoc molt de temps per a aburrir-me (i encara com!).
Després vingueren les festes de la Mare de Déu, on vaig debutar en el Ball de les Llauradores: per fi, després de tres anys d'espera i d'un any anant tots els dijous a assatjar, vaig poder ballar!!! però el dia 8, després que l'anda entrara en l'església (a les 3 del matí) me'n vaig anar corrent a casa, perquè l'endemà m'havia d'alçar a les 6: me n'anava a Irlanda.
Tres setmanes a Irlanda, amb la beca del Ministeri. Tres setmanes d'acoplar-me a una vida desenfrenda, extranya, gens mediterrània... plena de gent (especialment espanyols), de música pels carrer, de cases baixetes, de pubs en música en directe i Guiness per a tots... En una escola un tant extranya però molt xula, en companys de classe de totes les nacionalitats, en uns nous amics molt especials... he de donar gràcies a Mai (Pamplonica), Ángela(Benimaclet) i Ana(del poble) i també a Javi (Daimiel) i Luis(Ourense), perquè han sigut tres setmanes que junts ho he passat... Que si he aprés anglés? weno... a entendre'l sí, però a parlar-lo... tampoc he millorat massa. La veritat? m'ho vaig passar molt bé (si puc, repetiré), però tenia ganes de tornar a la meua terreta, a la meua caloreta, als horaris normals i el bon menjar...
Després, el dia següent de tornar, vaig anar a classe, i ja per a començar em va vindre una fotracà de faena que encara no m'he llevat de damunt, sinó que va acumulant-se acumulant-se fins que Teresa diga prou i ho envie tot a fer la mà (cosa q espere q no passe...!). Però, com que de seguida venia un pont. Nooooooo, Teresa no podia quedar-se en casa i se'n va anar als Pirineus, on va poder contemplar uns paisatges meravellosos propis del començament d'una tardor alegre: arbres verds, grocs, carabassa, rogencs, rojos del tot, taronja... tot un plaer per a la vista!!! i encara q el viatge va estar un poc trastocat perq un cotxe es va estropear, i pq, encara q estava a molts kms de casa, la faena me la vaig emportar per adelantar... he de dir q m'ho vaig passar (també) moooooolt bé!
I nada... ixe ha sigut el meu final d'estiu.
Ara, en el curs començat, en el conservatori començat, en el cate començat, sense cotxe ni caravana per culpa de la gota freda :'( en el patito estrenat (20 anyets) i en el cabell curt he de pensar en centrar-me ja, q este és l'últim curs (de magisteri i de música), i he d'acabar-ho de la millor manera possible.
Pos bé, xiquets, per als desficiosos i desficioses que tenien ganes que posara un nou post... ací està. No me l'he currat molt però estic pensant més en la faena q he de fer que en el q estic escribint.
Ale, a reveure!!!!!!!

El Camí de Santiago

2007-08-25T06:07:00.000+02:00

He tardat a escriure un post sobre el Camí de Santiago, últim viatge que he fet. En realitat, abans he estat de campament en Set Aigües i en els Pirineus, i dels dos he de dir que he quedat encantada, meravellada perquè, com tots els anys, són esdeveniments que espere durant 11 mesos, fins que arriba, per fi, el juliol, i, com cada any, comencen els maldecaps, els agobios, les presses per preparar-ho tot a temps, però també les il·lusions, els nervis, i les alegries de veure que ja s’arrima el campament. I, bé, una vegada allí, només cal viure intensament cada moment per poder resumir amb un “genial”, 12 (aquest any 18) dies de campament.

Però tornant al que anava, el que vull contar ací és el viatge del Camí de Santiago, perquè el Camí, tot i que no agafe cap autobús, avió o vaixell, és un dels millors viatges que qualsevol pot fer. I és un viatge a peu, suportant fred, pluja, boira, calor, un sol escalfador, la lluna i les estrelles, a més d’una motxilla que pesa quasi 10 quilos on portes, ni més ni menys, que tot allò que t’és necessari per a viure: una muda de repost, roba per al fred, sabó per a llavar-te i per a llavar la roba, un peine, un raspall de dents, xancles, botiquí, la gorra, el xubasquer, el sac i l’estoreta. En realitat nosaltres portàvem un poc més: vicks vaporub per als peus, imperdibles per a penjar la roba mullada, paper de bàter, cartes per a jugar, paper i bolígraf i, com no, la credencial, document que assegura que eres pelegrí i pots dormir als albergs. L’única pega d’aquesta motxilla és que, a cada nou dia, portes més coses dins. Però lo bo és que no pesen: són les noves amistats fetes als albergs, són les converses amb els altres pelegrins, les festes dels pobles a la nit, les despertades -cada dia més sorprenents-, els nous moments, les noves mirades, els nous records d’una etapa ja passada.

Tot i que jo ja havia fet el Camí fa dos anys, amb els de maux, i on m’ho vaig passar molt bé i vaig gaudir barbaritats, sobretot pel fet que, per fi, feia el Camí de Santiago, he de dir que aquesta vegada també he disfrutat molt. Moltíssim. Vaig patir, això sí, per culpa d’un constipat que vaig agafar la primera nit, on dormírem en unes tendes (militars?) per on entrava l’aire i l’aigua, i on el sòl estava mullat. El meu sac era finet i vaig patir molt de fred. A partir d’ahí, el costipat va anar pujant i pujant fins estar 3 dies i mig sense poder parlar. També he patit, tot cal dir i res amagar, per la motxilla, que encara que era molt còmoda i gairebé no pesava en excés, feia un nyic-nyac-nyic-nyac en caminar que em posava dels nervis (Josep i Maria vos ho poden assegurar). Però, a banda d’això, tot han sigut moments genials. Caminar? M’encanta. Per això no he tingut problema. I el que més m’ha agradat: arribar als albergs i conéixer gent. Coneixes gent per qualsevol cosa: perquè te senten parlar valencià, perquè esteu fent cua per a les dutxes o per a llavar la roba, perquè te sona la cara d’haver-lo vist tots els dies i al final comences a conversar... Nosaltres, el primer dia, coneguérem 3 xics de Sagunt (Ismael, Oscar i Miguel), amb qui anàrem a l’”orquestra” de Zubiri i al “torico”, a dinar l’endemà i a despedir-los el tercer dia, que ja se n’anàven. En Pamplona anàrem coneguent a uns francesos (Fabien i Marie), uns barcelonins (Rebeca i Dani), uns murcians (Ana i Jose Carlos), tres xiques de Guadalajara (Marta, Fátima i Rebeca), una catalana (Maite), una palenciana o madrilenya (Cruz) i dos madrilenys (Abraham i Víctor, que ens deixà l’endemà per culpa dels genolls). Amb ells seguírem alguns dies, però, els qui no ens avançaren en una etapa que era massa llarga per a nosaltres, ho deixàren en Logroño. A partir d’ahí férem amista en un xic madrileny, Jose, i en dos heavies catalans que... tela. Tenien molta pinta de macarres, però eren de lo més bé: amb ells sempre anàvem per terra. També coneguérem a un matrimoni català i a tres amics madrilenys, ja majors, amb qui, encara que no compartíem ideal, si que compartírem experiències i converses. I bé, ja el penúltim dia, crec que va ser, férem amistat en gent amb qui havíem anat coincidint tots els dies, però per la por a la barrera de la llengua, encara no havíem parlat: Kerstin, una alemanya que seguirà fins a León, i Andrea i Luca, dos italians que seguiran fins Fisterra i Clauda, Kira, i Bella, tres italianes que s’ho deixaran també en León.

El Camí és un camí estrany. És com, una vida, però en xicotet: tens etapes, tens metes més importants, i tens una gran meta, encara que llunyana. I mentre, pel camí, vas coneixent a gent, tan diversa i diferent, que t’acompanyen durant uns dies, són la teua família del Camí, i després desapareixen sense saber si els tornaràs a veure cap dia. Arribaran fins on volien? Qui més coneixeran pel Camí? Se’n recordaran de mi quan arriben a Santiago? Sabran reconéixer-me quan reben un e-mail meu? Què els haurà dut a fer este viatge? Estaran assaborint-lo com jo, o més? Com acabaran? Què contaran a casa quan tornen? Tornaran a fer-lo?

Ha sigut, com vegeu (si algú ha llegit este post taaaaan llarg), un viatge que m’ha marcat. Si he de resumir-lo amb una paraula, tal i com he fet amb el “genial” dels campaments, el Camí de Santiago el resumisc amb un “gràcies”, i amb un ultreya, amb tota l’esperança de tornar l’any que ve.

bonic poemeta

2007-07-08T11:40:00.000+02:00

Potser amor és poca cosa
mirant amb ulls del món,
s’amaga i no fa nosa,
sembla un foc que dorm,
i quan arriba l’hora
de mort i de passió,
reviu llavors
la flama de l’amor.

Amor per a uns…

agonitzant

2007-06-17T02:48:00.000+02:00

El cel s’arruga com una bola de paper que, maliciosament, amaga una pedra al seu interior. Cau de plom i et pega al cap, i et desplomes en terra, inconscient, però feliç, sense preocupacions. Però despertes, i te n’adones que t’ha caigut el cel damunt, i que, malgrat això, la vida continua, burlant-se, potser, de la teua desgràcia. No ho desitges, no ho vols, no ho acceptes, no ho reconeixes, però en el fons, saps que és així. I que, encara que no ho vulgues, saps que d’ací un temps ni recordaràs aquest moment. O potser sí, i te’n riuràs d’ell, o l’enyoraràs, o l’admiraràs. Però ara has de ser forta i mirar endavant, per poder-ho portar sense pena, sense ràbia, aguantant el dolor que cada vegada és més fort i que no et deixa dormir de nit (ni de dia). Et queda poc per arribar al final, però ja no pots més.
Aleshores veus que la teua família està per recolzar-te, per fer-te feliç i especial almenys un moment que, sense que se n’adone, ha recarregat les piles que et feien falta. Encara fluixeges, però ja no és tan greu el dolor.
Fins el dimecres. I res més.

Con diez cañones por banda

2007-06-12T15:02:00.000+02:00

Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín.
Bajel pirata que llaman,
por su bravura, el Temido,
en todo mar conocido
del uno al otro confín.

La luna en el mar rïela,
en la lona gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y va el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Stambul:

«Navega, velero mío,
sin temor,
que ni enemigo navío
ni tormenta, ni bonanza
tu rumbo a torcer alcanza,
ni a sujetar tu valor.

Veinte presas
hemos hecho
a despecho
del inglés,
y han rendido
sus pendones
cien naciones
a mis pies.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

Allá muevan feroz guerra
ciegos reyes
por un palmo más de tierra;
que yo aquí tengo por mío
cuanto abarca el mar bravío,
a quien nadie impuso leyes.

Y no hay playa,
sea cualquiera,
ni bandera
de esplendor,
que no sienta
mi derecho
y dé pecho
a mi valor.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

A la voz de «¡barco viene!»
es de ver
cómo vira y se previene
a todo trapo escapar;
Que yo soy el rey del mar,
y mi furia es de temer.

En las presas
yo divido
lo cogido
por igual;
sólo quiero
por riqueza
la belleza
sin rival.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

¡Sentenciado estoy a muerte!
Yo me río;
no me abandone la suerte,
y al mismo que me condena,
colgaré de alguna entena,
quizá en su propio navío.
Y si caigo,
¿qué es la vida?
Por perdida
ya la di,
cuando el yugo
del esclavo,
como un bravo,
sacudí.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

Son mi música mejor
aquilones,
el estrépito y temblor
de los cables sacudidos,
del negro mar los bramidos
y el rugir de mis cañones.

Y del trueno
al son violento,
y del viento
al rebramar,
yo me duermo
sosegado,
arrullado
por el mar.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.»

Porte tota la setmana pensant en esta poesia i en Cuttlas... per què serà?

[de la vestimenta]

2007-04-10T19:47:00.000+02:00

Un tejedor pidió: "Háblanos de la vestimenta".

Y él respondió:

"Vuestras ropas ocultan mucho de vuestra belleza, mas no
esconden lo que no es bello.
Y aunque busquéis en las prendas de vestir la libertad de lo
personal, quizá halléis en ellas un arnés y una cadena.
Ojalá fuerais al encuentro del sol con algo más de vuestra
piel y algo menos de vustras ropas.
Porque el aliento de la vida palpita en la luz del sol, y la
mano de la vida en el viento.

Algunos decís:"Es el viento del norte el que ha tejido las
ropas que llevamos".
Mas yo os digo: Sí, fue el viento del norte.
Pero lo tejió en el telar de la vergüenza, y la debilidad de
carácter fueron sus hijos.
Y cuando su trabajo estuvo terminado, se echó a reír en medio
del bosque.
No olvidéis que el pudor no es ninguna coraza contra los ojos
del impuro.
Y cuando el impuro ya no exista, ¿qué será el pudor sino
cadenas e impureza de la mente?
Y no olvidéis que la tierra goza al sentir vustros pies
desnudos, y que el viento anhela jugar con vuestros cabellos".

El profeta

(Gibrán Jalil Gibrán)

memòries Valdelinares

2007-03-16T21:16:00.000+01:00

Per fi!!! ja estan acabades les memòries de Valdelinares!!! m'ha costat, però ahí estan. No tenen tant de nivell com les de Salou, però algo és algo. Possiblement del final no hi hagen tants detallets com al principi, però és que ja no me'n recorde de tot. M'agradaria haver posat un enllaç on estaguera tot escrit, per a no tindre que posar-ho ací, que és molt llarg, però com açò de la informàtica i internet no és lo meu, ací teniu tot el testament.
D'ací a poc estarà penjat en www.magistermusical.tk ok? ale, a disfrutar!

Estimat M. Pedro H.:
La classe de SEGON de magisteri musical (o una representació d’ella, en concret 17 persones + tres acompanyants) ens n’hem anat 3 dies a Valdelinares, a descansar després de l’estrés acumulat pel seu examen.
El viatge començà a l’escola de magisteri, baixant alegrement del seu examen, tots satisfets per com havíem contestat eixes 15 preguntes faciletes que formaven l’examen (o prova sense importància, com vulgues dir-li).
Després anàrem decidits a comprar allò que ens feia falta (fruites, verdures, peix... i aigua), ja que no ens havien sorgit problemes com que a Sergio se li estacara el cotxe en el fang i haguérem d’anar a treure’l. Tot seguit, dinàrem ràpidament per anar-nos-en el més aviat possible, ja que ho havíem comprat tot.
Als cotxes anàvem ben còmodes, amb tot l’equipatge i compra al maleter, ja que no en portàvem molt, és a dir, que seguirem les normes o consells de seguretat per als viatges, on no s’ha de portar res que moleste ni al conductor/a ni als altres ocupants del cotxe.
El viatge fou normal i corrent, sense fer allò que podria retardar-nos o molestar els altres vehicles (no pegarem més voltes que un tonto per València, Sergio posava l’intermitent en compte de que Jorge traguera el braç per la finestra per fer indicacions), anàvem, com a molt, a 120 (sí, sí, a 120), sense picar-se uns cotxes en uns altres, a mitjan camí no ens paràrem perquè Jorge no va fer la gracieta de que se li havien oblidat les claus a casa... en fi, no férem res d’això, i per tant, arribarem prompte a eixe calorós poble.
Per tal de no avorrir-se al viatge, un dels cotxes (el de MªAngeles) va començar a jugar a un joc que ens hem ensenyat enguany: “Caracatúa”, on van descobrir, gràcies a la intel·ligència de la seua estimada alumna Miriam, que el vampir és un animal. Però no va passar res, perquè Elena va decidir que allò que passara a la comarca d’Aragó, és quedaria a Aragó. Com que el joc no va eixir bé, els ocupants d’aquest cotxe iniciaren una avorrida conversació, interrompuda per la visió de Teresa d’ovelles-vaques.
Arribàrem i aparcarem en tota la seguretat del món, per tal que no hi haguera perill que el cotxe de Sergio quasi xocara en el de Mª Angeles per culpa del gel. Poquet a poquet anàrem portant els bàrtuls a la casa, que, com en portàvem tant poquets, sols ens feren falta dos viatges per persona. Cal dir que Teresa no es va tornar loca quan va veure la neu, ja que tots els anys anava a esquiar.
En entrar a la casa, Jorge ens va donar unes quantes instruccions per a mantindre bé la convivència dels tres dies, entre les quals podem destacar “tanqueu totes les portes, òstia!”, cosa que férem cas els tres dies.
Ens repartirem en un tres i no-res a les habitacions, i després tots col·laboràrem en deixar el menjar que havíem comprat al lloc. Com que eren les 8:30 de la nit, i no sabíem ben bé què fer, i a fora feia molt de fred, decidírem baixar al garatge i posar un poc de musiqueta per a ballar, però, per res del món començàrem a beure, ja no havíem comprat beguda (sabem que aquesta mata les neurones, i no volíem que se’ns oblidara tot el que havíem estudiat les últimes setmanes), per la qual cosa, no anàvem súper beguts a les 10 de la nit, quan començàrem a sopar. En acabar de menjar, ens posàrem tots a jugar a jocs de taula (i no a jocs especials de Christian), i a comentar un poc com ens havien anat els exàmens, en compte de muntar el nostre mini-pub en la casa. És per això que el pis no es va convertir en una piscineta on de tant en tant queia algú a terra (per això, l’endemà el sostre no estava brut de beguda que havia esguitat, ni Núria s’havia fet mal a la munyica). A les 2 del matí, els últims jugadors d’aquests jocs de taula se n’anaren a dormir, excepte Ana, Sergio i Jorge que insistien en seguir amb aquest joc, ja que s’estaven divertint molt.
L’endemà, ens alçàrem prompte i sense ressaca, ja que torne a dir que no beguérem, perquè això mata neurones. Quasi tots se n’anaren a esquiar, però Miriam, Mireia, Elena, Mª Angeles, Teresa i Josep (que dormia profundament) es quedaren. Els que anaren a esquiar s’ho passaren molt bé (supose) i les que ens quedàrem arreplegàrem ràpidament el pis (no estava massa brut), per la qual cosa moguérem també prompte cap a la neu. En una corba de la carretera paràrem i començàrem a jugar amb la neu (especialment Mª Angeles, que no estava constipada). Com que portàvem trineu, no intentàrem improvisar-ne un en el para-sol del cotxe de Mireia. Després de fer algun que altre ninot en la neu, perfectament definit com a ninot (i no com a fallera mamelluda), tornàrem cap a casa. A mitjan camí ens va tocar Josep que deia que ja s’havia alçat de dormir (nosaltres sabíem que estava allí). Poc després vingueren Jandro, Sandra i Pasqu. I tots junts anàrem a dinar a un baret barat, on ens demanàrem coses de lleugera digestió, i aigua. Alguns es quedaren pegant una volteta per la ciutat de Valdelinares, on hi ha molt per veure. Altres anàrem a la casa a dormir un poquet. En arribar, en compte de posar-nos a xerrar, ens gitàrem a dormir plàcidament.
Poc després començaren a vindre els esquiadors, gens cansats, sense la cara roja del sol, ja que s’havien protegit de sobra, i sense contar historietes com per exemple que Núria havia anat al metge de les pistes a que li mirara la munyica perquè la tenia oberta, fent-se passar per Paula, i que, alhora de posar les dades va posar Paola Piersa en compte de Paula Pilsa i que, a més, va firmar com a Núria.
Després de que tots els que havien vingut es dutxaren, ens posarem tots a comentar el dia, en compte d’estar repartits per tota la casa, xarrant, jugant a jocs malabars, berenant, etc. Cal dir que Jorge no estava en l’habitació en companyia d’Elena, MªAngeles i Miriam, per la qual cosa, quan va vindre la cosina de Jorge, no el va pillar a ell “in fraganti” paraules textuals d’ella en el cas de que havera sigut així. Paco i Pedro van anar a comprar algun embotit de la terra, per provar-los més que res, no perquè feia falta, ja que, en realitat, teníem menjar de sobra (ens havíem gastat molts més diners en menjar que en beguda, per suposat).
Com que hi havia una gran col·laboració, hi havia voluntaris de sobra per a fer el sopar. Al final Ana i Teresa foren les que més força tingueren i, totes contentes, se n’anaren a fer el sopar al garatge, on feia una temperatura agradable i, on cuinar era tan còmode i fàcil. Quan pujaren cap a dalt, ningú va notar per l’olor que havien cuinat les botifarres i les llonganisses. Sopàrem tots asseguts al voltant de la taula i repetirem allò de la nit anterior: jugar i xerrar tranquil·lament al voltant de la taula, en compte de montar un minipub en la casa de Jorge. No recorde massa bé el que va passar, però és perquè tinc mala memòria, eh? No per cap altra cosa...
No férem massa guirigall, pel que els que poc a poc anaren anant-se’n a dormir, no es pogueren queixar: ningú va entrar a l’habitació a molestar-los, a encendre i apagar-los la llum, a traure’ls del llit, etc. Per això ningú no es va enfadar. De fet, estaven tots molt contents amb tots. Tampoc Jorge va fer un passe de modelo per ensenyar-nos la seua peculiar forma de posar-se el pijama per a dormir.
Ja era tard quan Jandro, Sergio, Miriam i Teresa encara estaven xerrant tranquil·lament en el sofà. Contaven cosetes de la seua vida, etapes normals de la infància, dels io-ios, etc. Per suposat, no estaven ni bevent ni fumant.

L’endemà, alguns matinaren per poder tornar a les pistes a esquiar,i altres tampoc s’alçaren massa tard, ja que volien aprofitar el dia. Férem les maletes ràpidament, perquè no portàvem massa roba, i en un tres i no-res netejàrem el pis (estava quasi net: no havíem embrutat massa, sols el necessari). Per això poguérem aprofitar el matí per poder fer altres coses (¿?). Després, alguns es quedaren fent el dinar (macarrons), que va ser fàcil de fer, perquè a tots els agradaven tots els ingredients i tots sabíem fer els macarrons de la mateixa manera. Per això no haguérem de fer plats quasi personalitzats.
Quan ja anàvem a dinar, va aparéixer per sorpresa Amparo, que anava acompanyada de Héctor. Sopàrem tots asseguts en cadires, al voltant de la taula, en el garatge, on ja he dit que feia bona temperatura.

Després de dinar, carregàrem les xicotetes maletes en els cotxes i moguérem sense problemes. Hi ha gent que diu que Sergio va perdre les claus del cotxe, i no van poder moure fins que els amics de Paco, que també estaven esquiant, tornaren a la casa i pogueren tots pujar als seus cotxes. Diuen també que el cotxe es va quedar allí alguns dies i que Sergio va haver d’anar després amb el seu cunyat i unes noves claus a arreplegar el cotxe, i que, quan va tirar a obrir-lo es va adonar que s’havia enganyat de claus i havia agafat les del cotxe de sa mare, i que va haver de tornar un altre dia ja amb les claus que tocava a arreplegar el cotxe. Hi ha qui diu, inclús que algú també es va deixar unes ulleres de sol. Coses que diu la gent... En realitat, tot és un mito.

Voleu que faça també memòries de Falles? contesteu-me ja!

ja quasi s'acaba

2007-02-02T19:02:00.000+01:00

Ja sé que estem a 1 de febrer i que l'últim post ja s'ha quedat un poc antiquat, però que voleu que us diga? des del 8 de gener estic d'exàmens, i encara no he acabat. A més, ara tampoc tinc internet a casa. És a dir, que sí, que ho reconec, tinc açò un poc abandonat.

Almenys ja m'he llevat de damunt formació vocal. Ara ja puc cridar ben fort fins quedar-me afònica per què no, ja no m'he d'examinar de "más vale trocar" yuhuuuuuuu

Lo mal és que ara queda didàctica (...) i...... matemàtiques :S

Bo, no passa res. Si tot va bé, en acabar matemàtiques me n'aniré a Valderinares, a oblidar tot el que he estudiat entre els companys de classe, el fred, la neu, les rialles i les anècdotes que de segur que ens passen allí.

Però per ara... a estudiar, Teresa

Carta als Reis

2007-01-05T17:26:00.000+01:00

Algemesí, 5 de gener del 2007

Estimats Reis d'Orient:

Fa molts anys que no us escric la carta, doncs tinc 19 anys i ja en fa uns quants que vaig deixar de creure en vosaltres, però us he de dir que, en el fons, seguisc pensant que la nit del 5 al 6 de gener és màgica, doncs vosaltres feu arribar a milers de xiquets la il·lusió, l'esperança i la ternura que tots hem viscut de xicotets en eixa nit tan especial.

Supose que feu més falta per a portar, ja no joguets, sinó queviures als xiquets del tercer món que als xiquets d'aquest país, però mira si sou bons, que a cap xiquet d'ací li falten joguets nous el dia 6 de gener.

Em dic Teresa i pense que aquest any m'he portat prou bé. Per això us demane:

- Un vale per a una flauta per a la meua germana.

- Una colònia per a ma mare.

- Un llibre per a mon pare.

- Unes ulleres per a mi.

- Material i llibres de classe per a la meua germana.

- Llibres també per a ma mare.

- Música per a mon pare.

- Coses per al vestit de llauradora per a mi.

- Molta sort per a la meua germana, que li'n fa falta.

Però, si tot açò no m'ho porteu, no m'importarà sempre que porteu:

Pau, amor i felicitat per a tot el món

Uns pares que acullen als xiquets orfes

Salut per a tot el món i, en especial, per a la meua família

Coneixement i bon trellat per als polítics

Justícia i igualtat al món

Canvi de pensament per a les persones racistes, xenòfobes, maxistes, etc.

Un món menys consumista

Que s'acabe la fam

Desenvolupament social i econòmic per als països del tercer món

Vacuna per al sida i medicament per al càncer

Paciència mundial

Que pareu el calfament global de la Terra

Repoblament dels boscos per part de presos voluntaris

Concienciació general de l'ús de transport públic

I un gran etcètera de coses bones per a la gent i per al planeta.

Espere, Melcior, Gaspar i Baltasar, que em concediu algun dels desitjos que us he demanat, especialment d'aquestos últims.

Amb alegria i il·lusió em despedisc. Un fort abraç per als tres i fins l'any que ve

Teresa

I vosaltres, que afegirieu a la llista?

Els sopars de classe

2006-12-18T21:21:00.000+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=BIeocLXKtWI

La flor del lliri blau

2006-11-23T16:10:00.000+01:00

Això era una vegada un rei que tenia tres fills als quals va prometre que donaria la corona al que li portara el lliri blau.
El primer dia va eixir el major del tres, que va trobar a la vora del camí una vella demanant almoina:
— Jove, done’m alguna cosa.
— Apanyats estem si anem donant almoina a tots els que demanen! –va dir sense aturar-se.
Però quan se n'anava li va preguntar:
— Per aquest camí trobaré la flor del lliri blau?
I ella li va contestar :
— Si tu ho dius…
I el germà se'n va anar.
L'endemà va eixir el mitjà, que també va trobar a la vella demanant. I aquest li va respondre:
— No duc res –i va continuar.
Al tercer dia va eixir el més xicotet i va trobar a l'anciana demanant. Aquest, buscant en la bossa, li va dir:
— Tinga, tot per a vostè
— Gràcies,–li va respondre la vella– On vas?
— Estic buscant la flor del lliri blau, però tinc ni idea per on es troba.
— Puix jo sí: en aquella muntanya d'allí, tant llunyana i perillosa. –digué assenyalant-li on era.
El xicotet li va fer cas i anà a la muntanya, on certament, trobà el lliri blau.
Tornant cap a casa, els tres germans es trobaren, i el més xicotet els digué que havia aconseguit la flor. Morts d’enveja, els dos germans decidiren matar-lo i enterrar-lo en les arenes. Com que ho feren de pressa i corrents, el soterraren tot, excepte un dit, que se’ls va quedar fora. Com que n’eren dos i sols hi havia una flor, decidiren fer-ho a sorts. Li tocà al major, que en arribar a casa i donar-li-la al seu pare, va ser declarat hereu de la corona.
Mentrestant, un pastor que passava pel lloc on havia estat soterrat el germà xicotet, va veure una canyeta blanca ideal per fer una flauta. La va agafar i li va fer forats. Però en fer-la sonar, va veure que la flauta cantava:

“Passa, passa, bon germà,
Passa, passa i no em nomines,
Que m’han mort en
riu d’arenes
Per la flor del lliri blau”

El pastor, estranyat, se n’anà al poble tocant la flauta. Quan va passar per davant el palau, el rei que estava asomat al balcó, esperant el seu tercer fill, va sentir aquella misteriosa flauta i va fer pujar el pastor per a que tocara la flauta davant d’ell.
— On has trobat aquesta flauta?
— En un arenal, no molt lluny d’ací.
El rei, ja imaginant-se el que havia succeït, va manar al pastor que els acompanyara fins eixe lloc.
Allí, després d’haver fet sonar la flauta una vegada més, va manar que alçaren les arenes del punt concret on havia trobat la flauta, i allí va aparéixer el germà xicotet viu, sa i estalvi, però sense un dit. El dit que li faltava era la canyeta blanca amb la qual el pastor havia fet la flauta.
Així, el germà xicotet contà el que havia passat i el rei decidí castigar als germans grans i li donà a ell la corona, que viví i regnà per molts anys.

Conte contat, ja s’ha acabat, i per la xemeneia, se’n va al terrat.

La meua setmaneta

2006-11-16T08:16:00.000+01:00

Música, pensamiento y educación, de Swanwick (i l'entrevista amb el profe), Història d'un desig insatisfet, Mètode Orff, el treball de "Alimentación y nutrición", llegir el llibre de Violeta H...nosequé, adelantar el treball dels instruments musicals (tots), llegir els primers capítols del llibre de Vicente Sanjosé, el mètode Kodaly, matemàtiques!!!! (i la numeració maia...), practica direcció i exercicis de respiració a casa, recorda't de les danses de formació rítmica que el dilluns hi ha examen, atén a classe, qui té els meus apunts?, estudia oboè, a vore si enguany acabes el temari que te toca, repasa música de cambra, que tens la part més difícil de les tres, llig ja història de la música, que després aniràs perduda, la seqüència u, la seqüència dos, la seqüència tres... el motiu i el contramotiu, la secció u, la secció dos, la secció tres... les cadències, i la partitura de colors, estudia l'obra del concert per a orquestra, que este divendres ja hi ha assaig (ja? no aniré, ni tan sols me l'he mirat; me la donaren el dilluns. Doncs afanya't), la sonata de piano, tan difícil..., la cançoneta que me sona (però no sé de què, tinc tantes músiques al cap que no sé on ubicar-la), ves a orquestra que et suspendran! (no, he d'acabar a Swanwick), posa-li acompanyament harmònic a "Campana sobra campana" en Fa M, recorda no fer tard a l'assaig de les llauradores, estudia també les partitures de la banda, que en una setmana ens hem clavat en Santa Cecília. Hui és dimarts, dimecres o dijous? Vols formar part d'un quintet? (Quan??!!!no tinc temps). S'ha de preparar la sessió del dissabte (algú té un vídeo que li vaja al tema?), per cert, jo no aniré, que he de tocar en la banda.

Però no estic agobiada...

He aprovaaaat!!!!

2006-11-10T17:07:00.000+01:00

per fi!

Aioüén

2006-11-02T16:40:00.000+01:00

Una nit de por... què millor que anar a la caseta de Bego el 31 d'octubre? Una caseta xicoteta, aïllada, al costat de l'hort del Xurro, envoltada de tarongers...

Ja que hem decidit no fer passar por als qui no ho demanen en campaments i convivències, perquè no fer-nos por nosaltres sols?

La nit començà amb els preparatius, uns fent les brases per a la torrada i altres preparant les carabasses que després ambientarien l'escena. Quedaren molt xules.

Després de sopar ja haviem d'ambientar-nos nosaltres, així que ens disfressàrem per donar-nos por: des d'un vampir, passant per una bruixa, un monjo, i una adivina fins la novia cadaver, o un fantasma... i molts més!!!

Ara ja, amb les nostres disfresses i l'ambient creat, era hora de contar històries de por... xiquets que espenen el cotxe cap a la via del tren, una dona misteriosa que posa la mà freda a l'esquena del taxista... el que no sabiem és que anàvem a viure nosaltres una la nostra pròpia història de por! sorolls per tot arreu, pedres que cauen, taronges que tiren... un cotxe misteriós i algú que, des de fora la casa, pega a la finestra... què por!!!!

A la fi tot es va aclarir: Carlos Ll i Vicent, q havien vingut a fer-nos una brometa... (uf!menos mal que eren ells!).

Res, una altra historieta per contar als nostres nets... jejjeje

un pontet ideal...

2006-10-12T10:50:00.000+02:00

Un pontet ideal... on? als Pirineus catalans. En realitat haviem anat a veure campaments per a estiu, i en vegérem uns quants, això és cert. Però tots sabiem que era per algo més: estar junts i passar-nos-ho bé, abans que ja comencen els agobios del curs, i tot això (encara que per a alguns ja han començat i per això no vinguéren).

Dues furgones, moltes maletes i molt de menjar per a estar tres dies a la muntanya. I tant que estaguérem a la muntanya!!! Després de moure 2 hores més tard del previst, i passar moltes hores en la furgona, a la fi arribem al lloc. Dinàrem, vegérem un dels campaments i anàrem al poble on dormiriem, ja que eren les 6 de la vesprada i començava a fer-se de nit. Vertaderament, Gisclareny em va encisar! un poblet de 6 cases, una església, un cementiri i una bandera... i unes vistes IMPRESSIONANTS. El silenci de la vesprada i rodolar com xiquets per la muntanya ja van fer que començara a enamorar-me del poblet. Però lo bo estava per arribar... en despertar veiérem que estàvem envoltats de boira. Boira que anava pujant per la muntanya fins arribar on estava la nostra casa, de forma que, com dia l'Ave, semblava que estavem al cel!!! i no era per a exagerar... jejje. Res, que me va encantar. Després anàrem a veure campaments, alguns més xulos, altres més... cutres? en vistes meravelloses, en oloreta a caca de vaca...

Tornàrem a dormir, i l'endemà tornàrem a despertar envoltats de boira, però ja menys que el dia anterior, el que em va permetre fer una volteta pel poble, cosa que no em va costar gens, perquè en 6 o 7 minuts me'l vaig recórrer de dalta a baix, i fer fotos.

Més tard anàrem a veure els últims campaments, com el xalet de Catllaràs, de Gaudí. Un alberg xulíssim, perdut en la natura, de difícil accés i de fàcil poder d'atracció per la verdor que l'envoltava.

Després ja tornàrem a Gisclareny, a dinar i a fer les maletes, perquè ja marxàvem. I vaig observar per última vegada aquell paisatge...

Haveu sentit alguna vegada la immensitat davant els vostres ulls? la petitesa del vostre cos front a la natura, la sensació de vertigen en adonar-te que no eres res davant la Naturalesa? Gisclareny, realment, ofereix eixes sensacions.

I tornant, com és evident que passe en 6 hores de viatge amb la mateixa gent, vam xerrar i vaig descobrir que no era jo la única que havia sentit eixes sensacions. Que a tots els havia agradat el lloc, i que no els faria res tornar. Possiblement ho fem... a juliol. No?

Bous!!!

2006-10-02T15:50:00.000+02:00

Després d'un temps sense escriure, reprenc el blog per parlar del final de l'estiu, que per a mi, com supose que quasi tot Algemesí, acabà ahir, últim dia de festes. Han sigut especials, originals i sobretot genials! Cada nit ha tingut la seua màgia que l'ha fet única, inconfundible (encara que ara per ara tinc molts records de totes les nits, però tots barrejats dins al mateix sac de la memòria), i almenys dóne gràcies per recordar-me'n, no com altres, q tenen certa laguna mental... jejej.

Pense que en estos 10 dies he viscut experiències que no m'esperava i q m'han fet acabar l'estiu amb bon sabor de boca. I he conegut gent meravellosa, com també he estat a prop dels qui més vull!!! Són tots genials! Més val que no canvien mai!

Sens dubte, vaig a tindre molts bons records d'estes festes, des de la laguna del segon dia, els colpets de totes les nits (especialment el rutinari colpet de després de sopar), els millors cafaraleros de tots, la calor de la gent (especialment entre les 5.30 i les 8.30 de la vesprada), el ambientillo del sobrero, fins a l'únic CD de la caseta (era la millor música, però... al final cansava un poquet, jejej), ballar damunt la barra, damunt la barra alternativa, fer de barwomen, sentir-me, com diu Mireia, en casa a la caseta, els pacos, vestir-se de cordobesa, la correguda del divendres, la sorpresa en el sopar del meu aniversari... i moltes altres coses que no escric perquè tardaria molt en acabar.

En fi, q m'ho he passat bomba. Ara, cal tornar ja a la marxeta, la d'estudiar (i la de fer sopars de classe, eixir els dissabtes...jeje). I per a començar en bon peu, q millor que un sopar de classe este dijous i una eixida als Pirineus este cap de setmana???

Ja veuré com queda la primera setmana post-bous...

Santiago de la Espada

2006-08-21T21:05:00.000+02:00

Ma mare ja me va parlar fa uns anys dels poblets andalusos, tots arregladets en la muntanya, de cases blanques (per fugir de la calor) i teulades pràcticament totes del mateix color. La gent, quasi tota major, amable i senzilla.
El que no m'esperava era que trobara tot això en Santiago de la Espada, el poble del pare de Mire. Un poblet que, en festes, que era al que hem anat nosaltres, té més gent de fora que del mateix poble. Un poblet encantador, i, com deia ma mare, de cases blanques arreglades en la muntanya (sobretot a la part més alta, la més antiga, on les cases eren tant menudes que fins i tot hi havia una més baixeta que nosaltres), i de gent acollidora (o almenys la família de Mireia).
Les festes? com bous, més o menys, encara que ací la gent no està davant el becerro a menys d'un metro, en la única protecció de dos escalons de fusta. I ací tampoc vegem les dones majors tocant el bou, cridant-lo en mocadors rojos i agafant-los les banyes.
Després a la verbena i la discomòbil, fins a veure néixer el dia.
Realment han sigut uns dies fantàstics, tant per el lloc com per la gent. Gràcies!!

Paelles

2006-08-18T00:20:00.000+02:00

Despús-ahir vaig estar a Xàtiva, en casa de Miriam, una companyera de classe. Eren les festes del poble, les "paelles". Estes "paelles" me resultaven familiars. No és que haguera estat abans, però és que era tal i com una nit corrent de bous. I per culpa d'això... jooo... ja tinc ganes de que arriben bous!!! En part tinc moltes ganes, pq algo me diu que enguany van a ser tremendes!! però l'estància en Xàtiva, en companyia de les meues amigues de la universitat, i el fet que les festes me recordaren als bous, féren que m'adonara que si són bous significarà que ja comencem classe, i la rutina de l'hivern... o siga, que ja haurem acabat l'estiu... joo :( en lo bo que han estat (i estan) estes vacances...
Però no passa res... encara queden moltes coses per davant!!! per a començar... demà me'n vaig a Santiago de la Espada!! un poblet perdut per les muntanyes de Jaén... però en festes!!! jejeje! (ja vos contaré...)
I després segur que encara quedaran sopars al Perelló, dies de platja, la Mare de Déu, nits a la caseta de Llui (no?), etc.
L'estiu s'acaba, però... que de segur (o ho espere) que ho farà de forma apoteòsica!!!

fogo galego

2006-08-11T17:14:00.000+02:00

"Un total de 123 incendis es registraben
aquest migdia a Galícia, 37 d'ells controlats, en una
jornada en la que la província de Pontevedra és
la més perjudicada, seguida de A Coruña, on en les últimes hores s'han vist
afectats municipis de la Costa da Morte".

Què passarà ara amb els animals que vivíen als frondosos boscos? I on aniran aquelles persones que pretenien passar una vesprada perdudes per la muntanya? Què passarà amb les meigues? I amb les llegendes que els boscos gallecs amagaven?

De vegades em pregunte si els tenen mania als gallecs: entre les vaques loques, el Prestige i ara açò... de què van a viure?

Sólo después de que el último árbol haya sido cortado

Sólo después de que el último río haya sido envenenado

Sólo después de que el último pez haya sido pescado

Sólo entonces descubrirás que el dinero no se puede comer

estiuet...

2006-08-08T19:46:00.000+02:00

Després de tant de temps aconseguisc escriure al blog! I és que des del dia 17 de juliol que vaig anar al campament encara, pràcticament, no he parat en casa.

Del campament tinc tantes coses a dir... per primera és que, encara que enguany anava un poc desil·lusionà, el fet d'aprovar l'examen teòric, i l'odisea que patírem Sergio, Maria i jo per poder arrivar al Cerro de la Vega, al final, en aplegar a les 11 de la nit a l'alberg i veure que el campament ja estava en marxa, que els xiquets s'ho estaven passant d'allò més bé i que els monitors estaven també molt animants, em va pujar l'ànim per a tot el campament.
Jocs, un octògon misteriós, caminates, tronades (i por d'elles quan les tens literalment damunt!), mirades, abraços, cafenet..., el capità Planeta, sol i calor, somriures, la meua taula!, després de dinar cantant, fer el quadro, confiança, el terraet de la casa vella, l'arc iris, màscares, noves amistats, 5 hores diàries de dormir, batalles (les meues arrels perses encara persisteixen!! encara que tinc compassió pels meus següents companys, els egipcis), gheises, danza del vientre i desfilada egípcia, vaques! el tenedor, les xancles, la tovalla, el banyador, l'estoreta (...), moments, estrelles, les tendes, cansanci, xerrades, cartes, desastre en el cuarto dels monitors (pa variar), viva la gente, el joc del ja, postes de sol, el paisatge... No ho canvie per res del món!!! Ho enyore!!! I encara queda un any per al següent...

Després del campament tampoc vaig parar massa per casa ja que vaig tornar diumenge i dimarts ja estava a Andorra. D'este viatge sí que tinc poc a dir. Sols que ja tenia ganes de passar uns dies en la family, que encara que vivim en la mateixa casa, quasi ni ens vegem!! i també dir que vaig trobar encantadora la Vall de Núria, un lloquet meravellós per a perdre's alguns dies (no molts, especialment si no t'agrada pujar muntanyes), que ja vaig visitar fa 4 anys. Lo bo del viatge és que feia fred!!! sobretot a Núria, que en tres mànigues llargues, i a 4 d'agost, tenia un fred que me moria!!!

I res, de la resta d'estiu ( o siga, despús ahir i ahir) sols, platja platja i platja. Ja tenia ganes...

Ara, entre platjeta i conduir (mare, que por!!!) a passar l'estiu... fins les paelles de Xàtiva i Santiago de la Espada!!! jejeje

Que ens en anem al campament...

2006-07-16T11:13:00.000+02:00

16 de juliol. Falta un dia per a les vertaderes vacances!!! descansar, el que es diu descansar, no descansarem molt, però passar-nos-ho bé...
Desfensar relíquies, conduir cotxes de cartró, ballar amb màscares, batallar, caminar, nadar, xafar wales, rajar a Abelardo (jejej), intercanviar papers, fer tornejos medievals, descobrir coses... i descobrir experiències, noves amistats, llocs meravellosos, moments especials i inoblidables... només unes horetes per gaudir 14 dies de tot açò. Que béééé!!!

Però abans, l'exàmen teòric del cotxe... :(

Mandamientos del peregrino

2006-07-13T10:16:00.000+02:00

1. Seguiré las flechas sobre todas la cosas.
2. No correré km. en vano.
3. No descansaré ni en fiestas.
4. Llamarás a tu padre y a tu madre.
5. No pararás.
6. No llevarás calcetines impuros.
7. No te quejarás.
8. No dirás falsas distancias al hablar.
9. No tendrás pensamientos ni deseos de irte.
10. No codiciarás las ampollas ajenas.
11. No arrojarás basura al camino.

Estos mandamientos se encierran en dos:

Andarás sobre todas las cosas y cuidarás la mochila ajena como la tuya propia.

(Albergue de Arzúa)

Recorde... i enyore

dichoso dia

2006-07-12T10:48:00.000+02:00

Hui és un d'aquells dies que et quedaries gitada al llit, amb la persiana baixada i la porta tancada en clau, per estar tot el dia aïllada del món, sense saber res de ningú, i gaudint que ningú sàpiga res de tu. No existint al planeta Terra. Si de quan en quan poguera evaïr-me...
Hui és un dia ennuvolat i trist. Esperem que canvie...

Salou...

2006-07-03T22:46:00.000+02:00

Querida Mª Dolores G. Montón:
La clase de primero de magisterio musical (o una representación de ella, en concreto 16 personas), nos hemos ido tres días a Salou, para descansar.
Nada más llegar a la bella ciudad, fuimos silenciosamente, sin llamar la atención y sin tocar nuestras herramientas (dulzaina y darbukas) hacia el hotel Jaime I. Cuando llegamos allí, las chicas nos comportamos debidamente, sin esperar a ningún Jaime en cada habitación.
Fuimos a la gran piscina, donde pudimos comprovar que todos sus ocupantes eran espanyoles, y nos dimos un baño sin armar ninguna escama. Comimos apaciblemente y fuimos a descansar (o algo parecido).
Por la tarde nos pudimos bañar en la limpia playa de Salou y contribuimos a participar en su tranquilidad, ya que en ningún momento tocamos las darbukas y la guitarra para ambientar a nuestros vecinos turistas.
Al volver de la playa hacia el hotel no nos paramos en un supermercado a comprar bebida alcohólica, ni a los que se quedaron fuera les hecharon una poalà d'aigua por estar tocando en plena calle, pues nos fuimos directos al hotel a descansar.
Una vez allí cenamos poco y de forma ligera en el buffet libre que ofrecía el hotel, y después, viendo el espectáculo del flamenco o sevillanas que había en el mismo hotel, nos sentamos a primera fila, para poder apreciar bién el folklore espanyol. No hicimos el cuadro en ningún momento.
Después de darnos una ducha, no bebimos en la terraza de uno de los cuartos, pues, como ya he dicho antes, no habíamos comprado nada.
A Raquel no se le rompió una chancla, ya que no nos fuimos de bailoteo toda la noche a un pub en el que la mayoría pudimos entrar gratis, y en el que no fuimos capaces de hacer toda una conga con mucha gente del pub, sino que fuimos a dormir directamente.
La mañana siguiente nos levantamos temprano, tanto, que fuimos los primeros en entrar al comedor a almorzar. Comimos poquísimo y nos fuimos a la piscina. Permanecimos todo el rato en la sombra, pues tampoco queríamos ponernos muy morenos, y dentro de la piscina, no bailamos el "conga, conga, me gusta la milonga..." varias veces ni invitando a gente desconocida a bailar.
Después de aprovechar toda la mañana haciendo ejercicio, tanto físico como mental, nos fuimos a comer, también de forma ligera. Después no hicimos la siesta, ya que por la noche no pensábamos salir.
A Elena no se le torció un pie ni tampoco le dio un mareo a causa del calor y la deshidratación; no tuvimos que llamar al socorrista a que la socorriera, por lo que al final sí pudimos entrar al jacuzzi.
Por la tarde fuimos de paseo, pero no nos paramos en ninguna tiendecita a comprar ningún souvenir de Salou, tal y como hacen los guiris, perdón, los extranjeros.
Cenamos bastante tarde, y después no nos estuvimos una hora duchándonos y arreglándonos para salir, ya que no íbamos a hacerlo. Tampoco bebimos bebimos en la terraza de la habitación haciendo bastante escama, ni tocando las darbukas y la guitarra. A Pedro y a Lara no se les ocurrió por nada del mundo ponerse a tocar a la 1 de la madrugada la dulzaina. Por eso no vino el guardia del hotel hecho una furia, hechándonos a todos a "la puta calle", ni nos pidió las "herramientas" que causaron el ruido, ni nos dijo que no quería vernos por el hotel "hasta las ocho de la mañana". Tampoco nos pidió las targetas de las habitaciones ni tuvimos que esperar en la escalera del primer piso a que buscaran la targeta de la habitación que se encontraba en esa planta. Por eso no nos cruzamos con las señoras que nos preguntaron si estábamos haciendo "reunió d'escaleta", con lo cual Chrisitian (sí, ese que no dejaste entrar a tus clases!) no respondió que estábamos pensando si pintar o que.
Por la noche no nos fuimos a Pachito (no fuimos pachito a pachito ni cantando "pachito, pachito, pachito mío...), donde no pudimos comprovar las dos salas vacías completamente de gente. Como no fuimos, no tuvimos que salir alguna gente fuera a descansar, y por consiguiente no conocimos ni a unos franceses ni a unos de Alzira. Tampoco nos fuimos las toras al hotel a las 4 de la mañana, por lo que no nos encontramos al recepcionista diciendo que no tendría las targetas de las habitaciones hasta las ocho de la mañana. Por eso no tuvimos que esperar dos horas durmiendo los sofás de recepción hasta que llegaran los otros.
Como no pasó nada de eso, Pedro no tuvo que convencer al guardia para que nos dejara subir a las habitaciones, con lo cual no hizo falta que todos subiéramos, bién a dormir, bién a seguir con la fiesta.
Debido a la gran tranquilidad que teníamos, no nos habíamos ganado fama en el hotel, y por eso no llamó nadie durante la noche (o día?) molestándonos.
La mañana siguiente nos despertamos aún más pronto que el día anterior y fuimos otra vez los primeros en entrar al comedor a almorzar. No fuimos otra vez al paseo de tiendecitas, porque no teníamos nada que comprar.
En la piscina estuvimos aprovechando las últimas horas a la sombra, para no hacernos rojos, y nos bañamos tan solo un ratito, y pasando desapercibidos.
Después de comer no fuimos todos a un salón de diferente edificio (el hotel tenía tres bloques), desorganizando todos los sofás de la sala y despertando a unas señoras que estaban durmiendo.
Hicimos un breve resumen de los deliciosos y tranquilos días que habíamos pasado juntos y acordamos despedirnos del hotel de forma pacífica, quedando bién con todos, para que tuvieran buena imagen de nosotros.
Pero, debido a la rapidez de los taxis, cogimos las maletas (sobretodo la maleta de Jorge, toda bien organizada y cerrada) y nos fuimos a la estación sin poder hacer ninguna despedida (lástima). En la estación, respetamos a los demás viejeros que esperaban y no tocamos ninguna de nuestras herramientas (ni la dulzaina, ni la guitarra ni las darbukas). La vuelta en tren fue tranquila y apacible. No visitamos la cafetería ni estuvimos allí bailando la conga y haciendo fotos tontas.
No se nos ocurrió hacer un calendario de fiestas de varios pueblos ni de días para ir todos juntos a la playa, pues simplemente somos compañeros de clase.
La llegada a Valencia fue tranquilita, nos despedimos de forma silenciosa y alegre como buenos compañeros hasta septiembre.
Como ves, Mª Dolores, tus alumnos, los músicos, son personas cultas y respetuosas, modelos a seguir y ejemplos del comportamiento cívico que deberían seguir los miles de jóvenes que criticabas un día en clase.
Esperamos que estés orgullosa de nosotros.
Con mucho, mucho, mucho cariño,
tus alumnos de magisterio musical
P.D.: cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia.

http://i6.tinypic.com/1zeumgk.jpg

2006-06-28T20:36:00.000+02:00

Avorriment, més avorriment, més avorriment. Nervis?? cap: l'avorriment se'ls havia menjat.
Em canvien de sala!! ja em toca!!! Doncs no, encara tinc que esperar, i damunt sense companyia: avorriment, més avorriment, més avorriment...
Per fi! vénen a per mi!!! adéu queixals, adéu!!! adéu enteniment, adéu!!!
Ola! quin quiròfan més xulo!!! pareix de pel·lícula! que respire per ací? clar, dona, tot lo que tu vullgues. Si vols que respire per ací, respi...re, si no... vols... jo... no... res...
Obric els ulls. Quan m'operen? hui o demà? vaig a preguntar-ho.
No, Teresa, espera, si tens gases en la boca i ja no estàs al quiròfan... ja m'han operat???!
Anda, si que ha sigut ràpid!!! jejeje
Res, ara, a base de líquids, iogurts i natilles... per sort no se m'ha unflat massa la cara, ni tampoc se m'ha fet morada. Podré anar a Salou??? sí, no?

Sant Joan

2006-06-25T11:27:00.000+02:00

Sant Joan, per a mi, començà ja a l'estació, tornant de València!! De fet, baixe del tren, tire a anar-me'n i sent "Teresa! Teresa! Teresa!" Era Mari!!!! Que ella i Maria estaven esperant a Mireia (que per a variar feia tard, jejeje), per a anar a Gandia. Crec, encara que no vull reconéixer-ho, que sí, que encara anava unflà, pq tot lo que vos vaig contar en tan poc de temps, no és normal en mi... jejeje.
Res, després de dormir, dinar, anar a Carcaixent i a Gavarda, anàrem cap a Gandia!!!
Supose que va ser una nit extranya, pq entre que ens juntàrem nosaltres i els companys de classe de Mire, que al final acabàrem tots junts cantant i ballant a la platja, botant les oles i la foguerà (qui s'atrevia), i que al final uns quants acabàrem nadant en la piscina de no sé qui (i fungint dels taurons que hi havien, eh roberto??), no sé... va ser una nit... especial! sobretot per a Carol... jejeje.
Bo, un any més la nit més curta de l'any va tornar a ser una de les més llargues per a nosaltres...

Soparet de classe

2006-06-23T23:49:00.000+02:00

La nit començà tard... de fet arrivàrem quasi una hora més tard del que haviem quedat. Però no passa res, tampoc no érem els últims... Que guapos i guapes anaven alguns!!!! jejeje

PROBLEMA nº1: els de música no hi havia manera de sentar-nos tots junts!!! com som listets arribàrem els últims i ens teniem que repartir entre els llocs que quedàven. Per cert, gràcies, xiques d'anglés, per sentar-se al mig de la taula, i tindre que partir-nos nosaltres!
SOLUCIÓ nº1: no passa res. Sopàrem pronte i començàrem a fer visites a les altres taules.

Sopàrem (si a això se li pot dir sopar...), bebérem, cantàrem, férem fotos, brindàrem, ballàrem... Com diria Amparo (pobreta, no havia pogut vindre al sopar!), montàrem un espectàcul!

PROBLEMA nº2: faltaven 200 euros per a pagar. Morosos, pagueu!!!
SOLUCIÓ nº2: gràcies als que al final no pagaren, haguérem de posar 1, 50 euros més cadascú. Brrrrrrrr!

Després eixírem fora del bar Miralles, i a la porta, sí, a la porta, començàrem el nostre botelló per grupets (quina desorganització de sopar!). Al final decidírem anar a un parc.
Rises, balls, cançons, fotos, coreografia de les tores..., cremà del cigarro :( ... i aparegué Amparo!!!!

PROBLEMA nº 3: Woody estava tancat i els pubs també
SOLUCIÓ nº 4: en el cotxe de Paquito & amigos anàrem a Aquarel·la!!!

Platjeta esperant a tots... Júlia i Lara (l'ama del pis on se suposava que dormiríem) decidiren quedar-se un ratet més fora, però nosaltres entràrem a ballar, a seguir bebent, a fer el cabra...

PROBLEMA nº5: Lara envià un missatge que se n'anava al pis a dormir!!!
SOLUCIÓ nº6: ja vorem que fem.

I res, la nit (o el matí?) seguí... cada loco con su tema... fins que a la matinada anàrem a la platjeta. Mmmmm... vore eixir el sol quan te'n vas de festa... a qui li agrada??? aningú?! au, tornem a la discoteca!!
Però res... al final, en taxi, cap al piset de Lara.

Besos, abraços, plors...! joooo a alguna gent potser ja no la veiem fins a setembre! noooo! :'(
Ara, a esperar fins a Salou!!!

Tren i cap a casa.

INAUGURACIÓ

2006-06-17T11:45:00.000+02:00

Hui, 17 de juny, inaugure oficialment el meu blog: el lliri blau. El nom del blog és una història moooolt llarga que qui me demane que li l'explique, m'haurà de convidar a un gelat en el Reviejo.

Malauradament, igual que passà en la inauguració del Palau de la Música de València, encara que hui l'inaugure, el posaré en funcionament d'ací uns dies (quan acabe els exàmens)
Disculpen les molèsties. Atentament,

Teresa